A continuació us portem un dels articles fets a la classe d'història de primer de batxillerat del Sagrat Cor Sarrià que porta com a títol "la història rima" i relaciona el període d'entreguerres i el món actual després d'haver-los estat estudiant, esperem que gaudiu llegint-lo!

“LA HISTÒRIA RIMA”

És una qüestió de simple atzar el fet que durant els últims anys s'hagin vist reforçats la presència i el protagonisme mundial dels partits d’extrems o pot ser que es tracti d’alguna cosa més? Què és el que fa que personatges com Trump o Le Pen hagin passat de ser desconeguts en política a portada en gairebé tots els mitjans de comunicació en un període tan curt de temps? És potser el seu discurs populista, el carisma i el poder de convicció que poseeixen o la seva figura de líder fort el que fa que avui en dia siguin coneguts mundialment? No, no del tot. Tot i que tots ells poseeïxin aquest cúmul de factors clau que formen un bon manipulador, el que els ha fet ser on són no resideix tant en la personalitat  sinó en un element que comparteixen fins i tot amb l'Itàlia i l'Alemanya de Hitler i Mussolini: els pobles que dominen.

El període de les dècades dels anys trenta-quaranta, o més conegut com període d’entreguerres, arrossega una crisi econòmica devastadora iniciada l’any 1929 a EUA, però expandida mundialment a causa de la dependència generada. Les classes socials afectades per aquesta crisi són obrers, pagesos i excombatents de la primera guerra mundial, però les que més la pateixen són classes mitjanes que passen per un procés de proletarització. Aquesta forta crisi econòmica genera certa inseguretat al poble, que a mesura que passa el temps veu més inaccessibles les expectatives de futur, unes expectatives que semblen haver-se canviat per fam, atur i pèrdua d’ideologies. De tot aquest context sorgeix una crisi que afecta aquelles democràcies que no tenien els pilars ben assentats i augmenten els moviments d’oposició, materialitzats en els extrems com el comunisme o l'extrema dreta. En aquell moment, tant a Alemanya com a Itàlia hi ha una forta inestabilitat política, que es veu reflectida en canvis de govern constants i mesures ineficaces cosa que fa que la població perdi la confiança en els líders i és aleshores quan apareixen dos de les figures més controvertides de la història: Mussolini i Hitler. Aquestes circumstàncies on governa el caos provocat pel desànim i la misèria, per llunyanes que ens puguin semblar, són les que estem vivint en l’actualitat. La pregunta que després de tants anys d’història recorre la ment de molts avui en dia és com, sabent identificar un possible dictador i després de veure la seva manera de governar un cop arribat al poder, deixem que figures com Trump i Le Pen arribin a tenir tant de protagonisme en política i arribin fins i tot a ser escollits caps d’estat. La conclusió de què podem arribar després d’analitzar i relacionar cadascun d’aquests dos períodes amb profunditat és que la resposta resideix en el context històric actual.

Els dictadors han de trobar les condicions adequades per instaurar la dictadura, a més de certs factors psicològics que n’afavoreixen l’ascens. L'obediència i submissió cegues a què ens sotmetem en una dictadura només es poden donar en  un moment de feblesa del poble com el que estem vivint en l’actualitat: les classes treballadores, que han estat les més afectades i constitueixen el volum més gran de població, senten el poder llunyà i hi han perdut la confiança, se senten manipulades, marginades, mal informades i fins i tot robades, no tenen cap mena d’expectativa de futur, no tenen res clar. En l’actualitat estem experimentant una sensació semblant a la de la post-guerra: veiem que els nostres ideals, valors i creences es perden, en definitiva, el nostre món es perd, i tenim por. S’ha produït una situació constituïda per uns criteris de pobresa i atur excessivament elevats, cosa que provoca una desesperació en el poble, un poble que ha estat votant durant un llarg període d’anys als partits democràtics però que no n' ha rebut cap resposta i que, ara troba líders forts,com Trump o Le Pen, que tot i aplicar mesures xenòfobes o inclús racistes el tranquil·litza, ja que tenen com a suposat propòsit protegir la població i això és el que aquesta necessita, una figura paternal i protectora que li proporcioni seguretat i posi fi als uns problemes que fins ara cap altre partit no ha sabut solventar.

Per què Trump, Mussolini, Le Pen o Hitler? Què és el que els fa agafar força? 

Apareixen d’entre la misèria i la monotonía com a figures diferents, no tenen por, són radicals, donen solucions i no problemes, tenen un gran do de la paraula i fan servir un un discurs populista de comprensió absoluta i que abasta les necessitats de tot tipus de ciutadà, empatitzen amb la població i aconsegueixen fer-los creure que són un de més, que no menteixen com tots els altres. No donen la imatge de polítics interessats en els diners, i el més important: no tenen precedents, és a dir, no s'assemblen a cap altre tipus de polític que els hagi transmès desconfiança.

 Fan servir la por de la gent, por de més pobresa, del comunisme durant el segle XX i al XXI de l’Europeització, por del diferent i de quedar-se sense feina, una por que es tradueix en la figura dels immigrants o les multinacionals.Busquen un enemic comú per unir el poble i així lluitar contra ell: els immigrants, o els jueus - persones que segons el líder amenacen amb la incultura, la feina i només porten problemes - Trump critica el NAFTA així com Hitler ho feia amb el DIKTAT.

Clamen antics triomfs i prometen la grandesa de l’estat un altre cop, La Itàlia irredempta de Mussolini o la gran potència económica en la que Hitler convertirà Alemanya són l’Amèrica perduda que Trump farà gran i forta de nou o la França que Le Pen reocuparà. S’aprofiten del sentiment patriòtic, creen consciència i amor per l’estat, integren el ciutadà, el fan sentir-se identificat, part del procès, i així lentament i discreta aconsegueixen que  el poble perdi allò més important: la llibertat de l’individu qui acaba creient que és només part d’un gran col·lectiu: “Som nosaltres contra tots ells”.

-Article d'opinió, Andrea Gabarró 1r B.

¡Buenos días! Hoy os traemos un artículo escrito por nosotros, alumnos de bachillerato, donde hablamos de una generación perdida, donde revelamos sentimientos escondidos... ¡echad un ojo!

Hoy escribo en nombre de una gran parte de los componentes de nuestra generación, esa generación a la que muchos os referís como “perdida”, con la intención de cambiar un poco vuestra concepción sobre nosotros cuando acabéis de leer esto.

Vagos, inestables, pasotas y varias veces egoístas son algunos de los adjetivos inmediatos que muchos parecen asociar al mirarnos. Detrás de esta primera impresión se esconden miles de jóvenes que luchan constantemente por aquello que les apasiona o que cuando ven a una persona en el metro le ceden el asiento. Jóvenes que detrás de la coraza de incertidumbre, dudas, desamores y búsqueda de la personalidad son personas ansiosas por lo que el futuro les pueda brindar. Se quejan de nuestra supuesta superficialidad, de la música que escuchamos, de las palabras que derrochamos o la manera extravagante en la que vestimos, pero eso no quita que tengamos ilusiones y luchemos por causas muy justas.

Lo hacemos lo mejor que podemos, pero culpabilizarnos de ignorancia es generalizar y evadir aquellos errores de quienes nos precedieron. Y, sí, es cierto que las ganas a veces quedan sepultadas bajo nuestras fuerzas pero la ilusión queda vigente y podría resaltar más si aquellos que tanto nos critican nos animaran antes de echarnos al suelo y pisotearnos. Al día oímos infinitas críticas que no parecen demasiado constructivas; vivimos en un constante etiquetaje. Somos la generación de la era en que más cambios sociales parece haber y al mismo tiempo de la que parece volver a caer en los mismos errores. Somos el instrumento que en unos años criará a futuros jóvenes. Somos el alma de nuestros sueños y ambiciones. Somos los locos surrealistas que buscan vivir en la clase de mundo que queremos, sin censuras. Somos el futuro. Dejemos atrás estereotipos y falsos mitos de nuestra juventud.

No somos la generación perdida, ni vacía ni olvidada. Despistados, torpes y un poco impulsivos pero aprendemos, siempre. El problema no está en nosotros sino más allá de lo que nos permitimos ver, dentro de cada uno. Los que dan ejemplo han de ayudarnos a ser mejores a cada día que pasa y enseñarnos a ser personas para que el día de mañana nosotros podamos enseñar lo mismo a nuestros hijos.

¡Bienvenidos de vuelta al blog! Hoy, día 1 de Junio vamos a mostraros la esquiada de bachillerato. Una salida donde fortalecimos el vínculo con nuestros profesores y compañeros, disfrutamos de las montañas y pudimos vivir una experiencia de esquí encompañía de amigos del colgio a lo largo de los dos días que duró nuestra estancia en La Molina. Nuestra profesora de lengua castellana, Cecilia Ribas, sintió que el sentimiento fortalecedor de la relación profesor alumno era recíproco y decidió plasmarlo en este escrito, ¡echadle un vistazo, vale la pena! 🏂🏂🏂

Esta mañana me he puesto las raquetas y he salido a caminar por las montañas. Las instalaciones de la Molina son un lugar privilegiado para disfrutar de la Naturaleza, hacer deporte y convivir entre nosotros, por eso organizamos aquí la salida lúdica de Bachillerato.

Al ser jueves, la montaña está en calma, lejos de aglomeraciones, prisas, exámenes, correcciones… y de esa serenidad brota un Silencio profundo que nos predispone a vivir intensamente el momento. Así voy subiendo con mis raquetas por una de las pistas por las que alegremente bajan mis alumnos. "!Hola Cecilia!”.- gritan, al verme, convencidos de que nada es comparable al placer de la velocidad montaña abajo. Aprecio ese saludo espontáneo, ingenuo, libre de connotaciones.  Percibo un saludo limpio y sobre todo muy sincero, (el momento es tan fugaz, que si no lo hicieran, yo no me daría ni cuenta).   Pero ellos saludan. Todos lo hacen con la misma ilusión. Ellos también están en Paz, relativizando sus preocupaciones diarias. Disfrutan del momento. Son felices.

Me saludan con el casco y las gafas y, este año, incluso con un disfraz de carnaval. Pero yo los reconozco y satisfecha les devuelvo la llamada con su nombre.  ¡Es fácil identificar la primera imagen del alumno, la superficial, la que nos ofrecen tras el atuendo de esquí,  o sentados tras sus pupitres en clase! Sigo subiendo, pero ya con el nombre del alumno vibrando por dentro.  El saludo ha sido oral, físico, pero ha trascendido a algo interior. Traspaso la corteza de su nombre, el color de su anorak,  la máscara de su comportamiento en clase o el boletín con sus notas de evaluación  y entro en sintonía con la esencia de su persona, con la totalidad de su ser.  Es un momento mágico porque me siento en comunión con él.  Paso del reconocimiento al Conocimiento, que es lo que crea el vínculo. Sin vínculo no puede crecer una relación. Me dejo  llevar por esa unión, la saboreo y entonces me reconcilio con él. 

Es un saludo de reconciliación, porque ellos me lo ofrecen gratuitamente y yo lo recibo con una actitud abierta, libre de trabas.  Entonces una Fuerza Superior inmensa me mueve a quererlos y  a comprenderlos y a ayudarles a alcanzar la Plenitud a la que están llamados. Un año más, las montañas de La Molina nos han permitido coger perspectiva y alumnos y profesores hemos llenado nuestros pulmones de unos Aires muy Puros que nos ayudarán a seguir trabajando con ilusión hasta que se acabe el curso. 

                                                                                                    Cecilia Ribas

                                                                                                                                             

¡Buenos días! Volvemos a activar el blog con un artículo muy interesante: Sant Jordi

Tuvimos la oportunidad de recibir a la escritora Mercè Cuartiella y hacerle una entrevista, así que... ¡echadle un vistazo!


                               PARAULES AMB M. MERCÈ CUARTIELLA

M. Mercè CUARTIELLA neix a Barcelona el 1964 i en l'actualitat resideix a Figueres (Alt Empordà) des d'on du a terme la seva tasca literària. Des de jove ha dut a terme una intensa activitat cultural que ha sabut conjugar amb publicacions de peces teatrals, com En transit (2001) i Enterra'm a Pequin (2006) així com de narrativa. L'any 2012 publica la novel·la Germans, gairebé bessons reconeguda amb el Premi Llibreter- i el 2014, L'afer marsellés. Aquest mateix any guanya el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions pel recull Gent que tu coneixes.

Els alumnes  de batxillerat van participar en un concurs literari per Sant Jordi.

Els alumnes de primer van escriure un microrrelat en castellà. Aquí teniu els tres guanyadors i els seus texts:

                                 PREMIS LITERARIS 1r BATXILLERAT

 1r PREMI:

PÁJAROS Laura Tenas 1ºA

El niño vivía en familia, iba a misa a escondidas y trabajaba en el huerto para poder comer. El niño estaba hambriento y tenía miedo. El niño se sentía desolado, pero tenía a su padre. Este era un superhéroe que luchaba para vencer a los malvados. Uno de esos que no se rinde nunca jamás y que además cuida de los suyos, aunque estos no se den cuenta. Con sus pocos años de vida el niño no se acordaba de su padre, pero como sabía que estaba luchando contra enemigos, pensaba que era uno de esos superhéroes con capa que salen en las películas. 

Sabía que, con su capa, su padre podría venir volando y protegerle cuando uno de esos pajaritos que bajaban en picado desde el firmamento, y que al colisionar con el suelo soltaban un estruendo, cayese cerca suyo. Él le protegería de esas aves tan temidas que destruían cuanto tenían al alcance porque sabía que velaba por sus seres queridos, aunque estos no lo percatasen. 

Pero llegó una carta a casa diciendo que su padre no había podido terminar su misión, que había fallecido en el intento. Entonces, el niño, queriendo seguir el ejemplo de su padre, decidió ser espantapájaros para terminar la misión que su padre no había podido acabar; alejar esos pájaros tan imprevisibles y repugnantes de sus seres queridos. Afortunadamente, la guerra llegó a su fín poco después y cesaron las bombas.

2n PREMI:

POR Y PARA TI Bet Tintoré 1º C

Siempre te espero, siempre estoy contigo. De día, espero paciente a que llegue la noche. Cuando ésta llega, es cuando puedo proyectar con rienda suelta todo aquello que forma este espacio aparentemente inexistente. 

Proyecto historias de caballerías que terminan en romance, tragedias, comedias. A veces decido mostrarte tus peores miedos. Otras veces trato de mandarte un mensaje a través de símbolos en historias que nunca lliegas a entender. Gran parte del tiempo olvidas estas historias que te cuento hasta que de pronto, cuando es de día y no estoy, reconoces un símbolo, una señal de las que te hablaba en la noche anterior y recuerdas pizcas de aquellas historias de las que te hablo. Poco sabes de mi existencia, desconoces cuan útil puedo ser, pues te conozco mejor que tu madre. Es en mí donde guardas todos tus miedos, inseguridades, deseos. objetivos... 

Nunca vas a poder hablar conmigo, puesto que tu consciencia significa mi ausencia. Tan sólo me dirijo a ti cuando no te das cuenta.

3r PREMI:

REALIDAD Carlos Tercero 1ºA

Y tras ver todos los vídeos de motivación y tras leer todos los libros de superación personal y tras creer en sí mismo y en que podía hacer lo que se propusiera, salió a la calle decidido y se topó con un minúsculo detalle con el que no contaba: la realidad.

¡Buenos días!

Ya estamos de vuelta con nuestra segunda edición de la revista de Bachillerato . Hoy queremos hablaros del Torneo de fútbol solidario que tuvo lugar el domingo pasado, día 26 de Marzo. 

Fue un torneo organizado por los alumnos de bachillerato GRACAS (Acció Social) para recoger dinero en favor de la campaña  "Una gota de leche" que organiza la asociación Ayuda a la Iglesia Necesitada (ACN) : proveer leche a 2600 niños menores de 10 años y a 250 lactantes. 

En el torneo participaron Daniel y Fouad, dos chicos de Siria que han venido a estudiar a Barcelona con esta asociación.

Recogimos un total de 650€.

Os dejamos con algunas fotos del torneo. ¡Hasta la próxima!

Escola Verda: un pas cap a l’èxit

 El Sagrat Cor Sarrià és considerat una escola verda. Però què vol dir això? Què suposa? Quins avenços té respecte una escola tradicional?

Una escola verda és un centre educatiu que pertany activament a una xarxa de centres que incorporen l’educació per a la sostenibilitat en el seu projecte educatiu.

És un programa creat pel Departament de Medi Ambient i Educació de la Generalitat de Catalunya que va sorgir per donar suport a tots els centres educatius de Catalunya que volen innovar, incloure, avançar, sistematitzar i organitzar accions educatives amb  la finalitat d'afrontar, des de l'educació, els nous reptes i valors de la sostenibilitat.

 El nostre centre juntament amb molts d’altres va incorporar-se a aquest programa, farà ja uns 10 anys.

Els projectes que s’han anat desenvolupant han estat:

 El distintiu d’escola verda és la manera de demostrar que el Sagrat Cor és a hores d’ara un centre de referència. La nostra escola sempre ha treballat diferents aspectes mediambientals per tal d' afavorir una actitud responsable i respectuosa amb el medi natural i l’entorn. És per això que aquest reconeixement palesa la preocupació per una bona educació, la sostenibilitat i els valors.

  Marta Vivas 1º C 

Tècniques d’estudi

La qualitat de l’estudi està condicionada bàsicament per dos factors: el primer és l’entorn en el qual es duu a terme l’estudi, i el segon, el mètode. Avui parlarem d’aquests dos aspectes. Un mètode d’estudi és la manera que s’empra per interioritzar una sèrie de conceptes, el que s’anomena estudiar. I l’entorn són les condicions externes que es donen durant l’estudi.

Per saber quins són els mètodes i els entorns més habituals entre els estudiants de Batxillerat del Sagrat Cor, els hem fet una sèrie de preguntes, les respostes dels quals estan representades a continuació. Les gràfiques mostren el percentatge corresponent.

 

Com es pot deduir de les gràfiques, la utilització de resums per estudiar és una pràctica molt estesa entre els alumnes de Batxillerat del Sagrat Cor.  També és majoritari el fet d’estudiar repetint en veu alta. Menys freqüent és el mètode d’escriure repetitivament. I l’estudi mitjançant la realització d’exercicis només es produeix generalment en algunes assignatures.

Respecte a l’entorn, es veu que hi ha bastants alumnes que estudien en grup, i alguns ho fan sempre. Igualment, alguns alumnes estudien a vegades amb música, però alguns ho fan sempre.  Encara que això fa més distreta l’estona d’estudi, provoca dispersió, i l’estudi no és tan efectiu.

Després d’aquesta anàlisi podem dir que, tot i que hi ha aspectes a millorar, com que una àmplia part d’alumnes  estudia amb música, i una bona part que estudia en grup, el mètode d’estudi dels alumnes de Batxillerat del Sagrat Cor Sarrià és majoritàriament adequat. Resumir, repetir i escriure el que s’ha d’estudiar és un bon mètode i practicar-lo ajuda a interioritzar més ràpidament.

Ramón Bargalló, 1r batxillerat